No seria just que finalitzés aquest primer mes, gener, sense nomenar a l’alcalde que va inaugurar la piscina aquell 27 d’agost de 1932, quan el club encarar no estava fundat, Malgrat que, en podeu estar segurs, ja hi era, doncs, van ser els seus fundadors, els que el 7 d’abril de 1933 signaren els documents oficials, els que van aconseguir,   amb la seva persistència, fer realitat el somni de la piscina. L'Alcalde de la ciutat, qui va inaugurar la piscina va ser Francesc Marcet i Artigas. Ell va ser qui va donar inici a la festa d’inauguració amb sentides paraules, fent donació de la piscina als ciutadans de Manresa. No va oblidar als esforçats que van ser darrera del projecte, impulsant amb la construcció de la piscina , el nom de la nostra ciutat cap el món sencer. Per cert, la primera piscina municipal de Catalunya.    Francesc Marcet i Artigas. Regentava un taller de llauneria a la Plaça de Gispert. Fou soci de l'Esbart Manresà i del Casino de Manresa. Poc temps a

  Hi ha noms de persones i noms de clubs que han estat lligats al Club Natació Manresa durant tota la seva historia. Clubs amb els que ha trobat recolzament, que sempre han estat al seu costat i el primer ho és el degà de la natació catalana i estatal, el Club Natació Barcelona. Els seus esportistes van ser presents aquell 27 d’agost de 1932 en la inauguració de la piscina de vint-i-cinc metres per catorze, descoberta, amb trampolí per la practica de salts. Es de justícia doncs, anomenar els que van composar aquell equip, el primer en competir a   Manresa. Els homes van ésser; Zwuiller, Cruells, Cabrejas, Trigo, Brull, Mata, Gamper, Sabata , Ruiz Vilar, Kostal, Palatchi, Arranz, Bataller, Puig , Perdigó i Borràs. Com a saltador de trampolí hi era Artal. L’equip femení el formaven; Les tres germanes Soriano, Vigo, Masanella, Aumacellas, Torrents. La prova reina   va ser els 100 metres lliures en la que es va imposar Sabata, un campió a nivell estatal que va completar la prova en

  Amb una sabata i una espardenya, així, es podia considerar com el club es va aventurar per la construcció de la piscina de 25 metres coberta. En aquells temps no espot dir que el club fos passiu i es conformés en esperar que des de l’administració es poses fil a l’agulla i es construís la piscina. Potser no hi havia diners, doncs, les pessetes no sobraven a ningú i menys a les entitats, així, que des del Club Natació Manresa es van organitzar moltes activitats , actes amb bona resposta popular, que van ajudar a fer caixa per tal d’afrontar o ajudar , els pagaments corresponents a les obres de la nova piscina. A més a més, des de l’Ajuntament de la ciutat, tampoc devien anar grassos, van aportar mà d’obra, així com el Batalló de Caçadors de Muntanya Barcelona , número 5 de guarnició a la nostra ciutat, del que us explicaré una anècdota. Doncs, la Junta del club, va organitzar una sèrie de proves , una de les quals era mirar quines parelles extrauria més terra pera fer el   fos on ha

  En la llarga historia del Club Natació Manresa hem tingut molts entrenadors, però, crec que coincidirem que el primer en aconseguir que els seus nedadors, en aquest cas nedadors/es fossin olímpics, mereix , sense desori de tots els altres, el títol de l’entrenador del club. Parlo d’en Josep Claret. La veritat és que en Josep Claret va ser molt més que l’entrenador del Club Natació Manresa, encara ara se’l recorda amb la seva característica forma de fer. Disciplina, mètode, estudi, capacitat de treball i ganes de superar tots els reptes. En Gepi, com el coneixien els seus esportistes, va ser un gran nedador, encara ho és , doncs, segueix competint en la categoria màster, amb marques prou importants a punt de fer els 79 anys, en farem una breu sinopsis, però , encara que ara sembli impossible, llavors, l’entrenador dels clubs, ho eren de totes les especialitat, en aquells temps natació i waterpolo, aquesta segona una disciplina desconeguda per a ell, però això no el va fer renuncia

  Sant Ponç, quan parlo de personatges o fets que cal recordar en aquests #90anysCNManresa n’hi ha alguns que poden sonar a altres coses com en aquest cas. No, no aneu desencaminats, quan començo amb Sant Ponç, parlo del pantà. Alguns us preguntareu el motiu de lligar l’embassament i el club i perquè li dono aquesta rellevància, permeteu que m’expliqui. Els nedadors nostres participaven a les competicions de piscina arreu del principat i , també, a les travessades. Ja en parlarem en el seu moment dels èxits més destacats en cada una d’elles, però, hi ha un aspecte que demostra la vitalitat de la nostra entitat, la inquietud per fer més coses, una de les virtuts que ha fet que s’arribés fins a fites que semblaven somnis impossibles. Doncs, bé, una d’aquestes empreses va ser organitzar la Travessada al Pantà de Sant Ponç. El 24 de juliol de 1966, en el marc de la celebració del Dia del Club, es va nedar la primera edició. La festa es va completar amb una acampada amb nedadors, familiar

  No es un secret que la gent de la natació i el waterpolo, la de l’aigua, s’entén, te moltes afinitats i col·laboracions. També que la confiança mútua es present en molts fets i la pluralitat dels esportistes els ha portat a estar sempre en diferents fronts, però sempre al costat de l’esport. Avui us parlarem d’un nedador , entrenador del Club Natació Manresa que va fer quelcom més. Ara us ho explico.   La construcció de la piscina de 25 metres coberta va ser tota una fita, no cal que us digui que va ser un èxit de ciutat, però, si hi ha quelcom que el fa especial, és la possibilitat de disposar de l’aigua calenta. L’aigua i la temperatura ambient. Tot un miracle d’enginyeria en aquella època. Segons la Memòria del Cinquantenari del mestre Miquel Barés, l’equip que va cuidar de la instal·lació tèrmica l’encapçalava Francesc Bernal Fatjó, ( Fatchó, erròniament en el llibre de les noces d’or). En Paco Bernal, com se’l coneixia en el món de la natació, va viure a Manresa i es dedic

  Ahir parlàvem d’un arquitecte, però seguirem buscant per aclarir un dubte, era sobre l’autoria del projecte. Tots els indicis porten cap un treball conjunt, elaborat des de l’equip tècnic de l’Ajuntament de Manresa i que tenia en Pere Armengou   el lideratge i que ha passat a la historia com a cap responsable del projecte. Però, parlem de la piscina del 1932? O d’ambdues. Seguirem investigant , però, segur que ambdós tenen un lloc d’honor en la història del CN Manresa. Pere Armengou i Torra (Manresa (Barcelona) 1905 - Manresa (Barcelona) 17 de desembre de 1990) . Arquitecte català que va realitzar els estudis primaris en els “Hermanos de las Escuelas Cristianas de Manresa”, per anar a Barcelona per a completar la seva formació amb la carrera d’arquitectura. Degut a les seves inquietuds es va posar en contacte amb la avantguarda cultural d’aquells temps, , a través de la Escola d’Arquitectura de Barcelona y el Cercle Artístic Sant Lluc. Arquitecte municipal de la nostra ciutat del

  Hi ha ocasions en que , en el món de l’esport, hi ha detalls que fan que persones d’un prestigi reconegut en altres camps, queden en l’oblit, com a màxim en un assignatura, com és el cas,   els plànols o el nom en unes memòries. Un d’aquests casos és el de Josep Firmat. A molts no us dirà res aquest nom i cognom, però, des d’aquests articles del #90anysCNManresa no el podem oblidar. Ell va ser l’arquitecte que va executar l’obra de la piscina coberta, la segona de l’estat. No fa pas massa, comentava amb en Lluís Millet, l’arquitecte de les noves piscines de Manresa, quan dic no fa pas massa, parlo de gairebé 20 anys, si no es podia salvar la façana de la piscina, era abans de l’enderroc, doncs, era una entrada amb encant, especial. La seva resposta va ser aclaridora, valdria la pena, però, econòmicament sortiria molt car. Josep Firmat i Serramalera (Manresa, 1889-1970) va ser un arquitecte manresà d'estil modernista i noucentista. Va obtenir el títol a l'Escola d'Ar

  Si no fos perquè , els que hi eren en aquells temps, sabien que el CN Manresa va ser bressol de molts esports i ens ho van transmetre, hores d’ara, ens sorprendria que el primer olímpic del CN Manresa fos un boxejador. Alfonso Carbajo Fernàndez , nascut a Manresa l’any 1938, va ser el primer olímpic de la nostra entitat. El club tenia un   equip prou reconegut de boxa i l’Alfonso potser va ser el més destacat, com a mínim a nivell amateur, recordem que els professionals quedaven exclosos dels JJOO. Doncs, ell, va ser el primer de la casa en posar el nom del Club Natació Manresa en la competició més important del món a nivell esportiu, els Jocs Olímpics. Va ser a Roma, on des del 25 d’agost fins el 5 de setembre, es celebren els combats al Palazzo dello Sport. Ell va competir en el pes gall, al límit dels 54 quilograms. . L’equip estatal d’aquest esport el formaven 8 homes. La seva actuació va ser prou positiva quedant a les portes de les medalles, essent el cinquè del seu pes.

  Josep   Maria Farràs. El periodista que anava amb l’equip de waterpolo. #90anysCNManresa   Ahir dia 21, parlava dels viatges en autocar, que eren els més comuns. Gairebé cada setmana viatjar a munt i avall, un privilegi . Llavors ni hi pensàvem, però, aquelles estones , hores en ocasions, ens van marcar a tots. En l’autocar hi anava, els esportistes, els entrenadors, delegats i , en el cas de waterpolo, durant un temps hi va ser el periodista. Radio Manresa enviava un periodista que feia la retransmissió o informava dels partits de waterpolo.   Ell es convertí en un més de l’equip, ell va viure l’ascens a divisió d’honor, després d’una promoció emocionant, ell va compartir els retorns tristos quan les coses no sortien com volíem, ell va fer que el waterpolo de casa nostra fos un avançat en el temps amb retransmissions quan el waterpolo tenia poc espai en la premsa en general. Ell tenia, té, nom i cognom, Josep Maria Farràs. Si, el que va ser cap d’esports de TV3, doncs, abans d

  Hi ha persones mítiques en la memòria dels esportistes del club, persones que, malgrat no haver estat entrenadors, delegats, directius, han viscut moltes hores amb ells, persones amb els que han tingut diferències, però a les que han acabat recordant amb estimació i una d’elles és en Manero, en Bartolomé Manero. Per molts dels que segui aquests escrits no fa falta que us digui res més, al cap us vindran anècdotes dels viatges en aquell autocar, un autocar que no vull qualificar si era nou o vell, còmode o incòmode, si tenia o no tenia aire condicionat, que, si no erro, no en tenia, però que era el nostre , el del Club Natació Manresa. En aquells temps, el club es desplaçava en autocar, tant a les competicions de natació com als partits de waterpolo. Ara, l’evolució ens priva d’aquesta part tant important en la vida dels joves esportistes, la convivència per anar a competir i per tornar, era una aportació impagable a la nostra formació . !Com es consolidaven les amistats, quantes

  Jaume Arnau Puig, el soci fundador que va ser el primer àrbitre en la historia del club.   Jaume Arnau Puig, un home que jo recordo ja gran,   amb el cabell blanc, va ser el primer soci del club que va aconseguir superar el curset del Col·legi Català d’Àrbitres ( Llavors era collegi, ara és Comitè), per a convertir-se en un símbol dels jutges de la Catalunya Central. Nedador i saltador del club, fou àrbitre des de l’any 1940, fent-se mereixedor de diferents distincions durant la seva llarga trajectòria. Durant els 40 anys d’actuacions en tot el territori català, Jaume Arnau Puig, va rebre les següents distincions; ·          1958. Placa del Col·legi Català d’Àrbitres. ·          1959. Medalla de la Federació Española de Natació. ·          1970. Medalla de la Ciutat al Mèrit Esportiu. ·          1972. Insígnia d’or del Col·legi d’àrbitres de la Federació Catalana de Natació a la seva trajectòria. En Jaume Arnau Puig , va ser tot un exemple com es pot ajudar al club i

  Hi ha joies que no es poden perdre, que han de transmetre’s de generació en generació, que no poden quedar en un racó, en l’oblit. No cal que siguin   èxits esportius, no socials, hi ha ocasions que les paraules, en aquest escrites, arriben a tenir un valor important, cal llegir-les , amb atenció per entendre del que parlo.   #90anysCNManresa En el llibre de la memòria del cinquantenari del club, després del recull de dedicatòries de personalitats que son guardades al llibre d’or del Club Natació Manresa, titulat com “UN CAPÍTOL DE LA NOSTRA HISTORIA”   signat per Josep M. Gasol, en aquell moment Director de l’Arxiu històric i cronista de la Ciutat de Manresa. Us adjunto el seu redactat convençut de que us enamorarà com a mi. Ja m’ho explicareu. Perfil de Josep M. Gasol. Josep Maria Gasol i Almendros (Manresa, 1924), ha estat considerat com una de les personalitats intel·lectuals de la ciutat amb una projecció nacional més important. Sacerdot, historiador, arxiver i catedrà

  El Club Natació Manresa sempre ha estat un club senyor, però, com fa la dita, l’excepció confirma la regla. La rivalitat esportiva era més viva en els inicis dels esports, tant entre els esportistes com entre el públic. Els aficionats vivien els partits amb l’emoció a flor de pell i reaccions que podríem qualificar d’aparatoses. Tots els esports d’equip, en els que hi hagi punts o gols, en els que és guanyi o es perdi, o s’empati, tant hi fa, però sobretot, mentre hi hagi un àrbitre, les llegendes sobre com es comportava la gent , moltes amb una base més que certa, que feia que anar a una piscina o altre es pogués parlar de cert temor pel que allà et podies trobar. Sense anar més lluny, una de les piscines més famoses en aquest sentit era la dels nostres rivals bagencs, Sallent, un altre , Martorell. Manresa era en una segona línia, però tampoc massa lluny. El fet comprovable, el que serveix per tal de saber com és una entitat, capaç de reaccionar davant una “relliscada” i marcar

  No fa tant que en aquesta galeria del #90anysCNManresa, parlàvem d’un dels entrenadors del club, en Jan Freese. Ell, ens explicava una de les fotografies   com el CN Manresa va tenir una de les primeres entrenadores de l’estat, Mary Kok, la que va ser la seva substituta. Que fos una dona, en aquella època, ja era un fet destacat, que evidenciava e caràcter obert de ‘entitat. Però, el fet era molt més important, i , els que hem seguit el camí d’ajudar als esportistes, cap de nosaltres fins el moment, ha arribat a la categoria competitiva de la tècnica contractada pel llavors president, Dalmau, en la fotografia acompanyat pel que seria el seu relleu al front dels destins de l’entitat, Antoni Gramunt i el directiu Feliu Farràs. Doncs, Mary Kok, era una guardonada nedadora amb una collita important de rècords del món i fites de gran vàlua, com ser la primera nedadora dels Paisos Baixos en travessar el Canal de la Manega. En Jan Freese ho explicava d’aquesta manera: “Esta foto era de ene

  Simeó Selga Ubach,   Aquesta anys, el Club Natació Manresa, rebia el Premi Simeó Selga Ubach, un guardó al que es fa mereixedora l’associació d’ordre civil, cultural, assistencial, esportiu i de qualsevol altre naturalesa similar de la comarca del Bages, sempre que siguin d’interès social i sense ànim de lucre. El que potser es desconeixia, és el fet que el Doctor Selga havia estat directiu del club i , a part de les seves col·laboracions, entre les que destaca la conferencia feta el 28 de maig en el marc del cinquantenari, de la que en parlarem, ca tenir una actuació decisiva en l’esdevenir del club.   Entre l’any 1946 i 1948, les instal·lacions van estar cedides en un arrendament a una empresa particular. Això va fer que es creessin dos clubs de natació, que, com n odia ser d’un altre manera establirien una rivalitat que anava més enllà de la esportiva. Eren dos clubs formats per a nedadors que havien format el club i que per divergències, van voler anar per lliure. Algú havi

  No sé perquè no l’he situat en el primer capítol d’aquesta historia, potser quan fem el recull els situarem allà, ja ho veurem, però, el que no hi ha dubte és que hi ha grups que mereixen el seu espai com si fos un de sol, parlo dels socis fundadors del Club Natació Manresa, aquells que el 7 d’abril de 1933, a les dependències de la Cooperativa Obrera Manresana, constituïen el Club Natació Manresa. Van ser 47 persones, homes, que van ser els primers en signar el llibre de socis, els que van ser reconeguts amb l’honor de ser els socis fundadors del club; Van ésser; Marc Casaponsa Bausili, Manuel Duran Gómez, Miquel Fàbregas Carazas, Joan Buch Vila, Jaume Vall Gasó, Ramon Morell Garrofet, Ramon Soler Justí, Antoni Casaponsa Bausili, Jaume Arnau Puig, Josep Canela, Jesús Serra Santamans, Adrià Fernàndez Puig, Antoni Serra Santamans, Xavier Oms Gasol, Dídac Mompeó, Joan Puig-arnau Vila, Joan Vergé i Oller, Josep Selga Torras, Josep Miró, Esteve Vilalta Boixader, Frederic Currià Arago