Josep Claret. L'entrenador dels olímpics que va fer oblidar la seva grandesa com a nedador. #90anysCNManresa
En la llarga historia del Club
Natació Manresa hem tingut molts entrenadors, però, crec que coincidirem que el
primer en aconseguir que els seus nedadors, en aquest cas nedadors/es fossin
olímpics, mereix , sense desori de tots els altres, el títol de l’entrenador
del club. Parlo d’en Josep Claret.
La veritat és que en Josep Claret
va ser molt més que l’entrenador del Club Natació Manresa, encara ara se’l
recorda amb la seva característica forma de fer. Disciplina, mètode, estudi,
capacitat de treball i ganes de superar tots els reptes.
En Gepi, com el coneixien els
seus esportistes, va ser un gran nedador, encara ho és , doncs, segueix
competint en la categoria màster, amb marques prou importants a punt de fer els
79 anys, en farem una breu sinopsis, però , encara que ara sembli impossible,
llavors, l’entrenador dels clubs, ho eren de totes les especialitat, en aquells
temps natació i waterpolo, aquesta segona una disciplina desconeguda per a ell,
però això no el va fer renunciar a fer una gran feina. Llegint llibres i
buscant recolzament en els que en sabien més va aconseguir que l’equip del Club
Natació Manresa jugués a un bon nivell i sorgissin esportistes amb gran futur.
Sempre recordaré com en Josep Brascó, un dels seleccionadors estatals que jo vaig
tenir, m’explicava com en Claret treballava per a ser també un bon entrenador
de waterpolo. Amb ell va arribar l’etapa
d’or de la natació del club i va deixar el waterpolo ben encaminat.
Quan va deixar el CN Manresa va
marxar al CN Sabadell, el club punter de la natació espanyola, per arribar a
fundar el seu club en la piscina que va construir com a empresari per a fer-hi
cursets, el NAGI on com a nedador màster ha aconseguit millors marques europees
i mundials.
Nedador.
En Josep, que va néixer a Sallent,
va ser sempre nedador del Club Natació Manresa, ben aviat va destacar en
l’especialitat de papallona, no quedant massa lluny en el lliure. Va assolir
varis campionats estatals de la seva especialitat, la papallona i en els
relleus estils, així com rècords estatals, però el seu major èxit va ser a
Leipzig, en l’antiga RDA, República Democràtica Alemanya, quan durant els
Campionats d’Europa Absoluts va aconseguir arribar a la final dels 200 metres
papallona. Mai, fins llavors, cap nedador estatal havia aconseguit arribar a
una final. Manresa, el Club Natació Manresa , va ser el primer club de l’estat
en aconseguir tenir un nedador en una final continental. Masses vegades
oblidat.
Hola, jo vaig ser nedador del club fa cosa de 50 anys! Primer de tot he de dir que mai vaig assolir un nivell com per a anar a campionats importants o entrenar amb "els bons" amb en Claret, però sí que tinc un parell d'anècdotes amb ell.
ResponderEliminarLa primera: un dia ens van comunicar que el següent entrenament seria una prova cronometrada dels 1500 metres. Segur que amb els entrenaments que féiem, que eren prou exigents, havia passat d'aquesta distància diverses vegades, però també era cert que jo era molt millor en velocitat que en fons i la veritat, tenia por de fer el ridícul arribant al final de la prova amb la llengua fora... o sigui que em vaig proposar anar amb un ritme "còmode" i anar fent. Doncs ja devia faltar poc per acabar, que se m'acudeix mirar fora de la piscina i allà m'hi veig en Claret, completament embogit, fent braçades imaginàries i cridant-me "Va, va, vaaaaaa!", vaja, emprenyadíssim. Vaig arribar a la conclusió que havia d'augmentar el ritme... al final, en Claret em va preguntar alguna cosa així com que si anava de passeig o què. Això em va servir de lliçó perquè quan més endavant es va repetir la prova vaig millorar el temps en gairebé dos minuts, crec.
L'altra anècdota és de la meva última temporada com a nedador. Ja he dit que no tenia pas nivell per entrenar amb en Claret, però em van oferir l'horari del matí a primera hora abans d'anar a l'institut, l'únic que se m'acoplava, amb el grup de la Neus Panadell i les primeres espases. I durant tot el curs anàvem a entrenar al mtí ben d'hora ben d'hora, i acabat l'entrenament en Claret ens duia a l'institut amb el seu 600. La Neus Panadell, la més alta, al seient de l'acompanyant, i la resta embotits com podíem al darrere. Aquella estona que durava el trajecte fins l'institut era l'únic que tenia per endrapar l'entrepà que m'havia fet la mama per esmorzar, i tot i que procurava anar amb cura de no embrutar, sense voler em queien molles al cotxe d'en Claret. I ell feia:
-Camprodon, m'hauré de comprar una gallina perquè piqui les molles que escampes?
I jo prou que anava en compte, però cada vegada que desembolicava l'entrepà sentia la veu d'en Claret:
-Camprodon, la gallina...