Bartolomé Manero. Un conductor d'autocar , quan la vida de l'esportista passava moltes hores en els mateixos. #90anysCNManresa

 

Hi ha persones mítiques en la memòria dels esportistes del club, persones que, malgrat no haver estat entrenadors, delegats, directius, han viscut moltes hores amb ells, persones amb els que han tingut diferències, però a les que han acabat recordant amb estimació i una d’elles és en Manero, en Bartolomé Manero.

Per molts dels que segui aquests escrits no fa falta que us digui res més, al cap us vindran anècdotes dels viatges en aquell autocar, un autocar que no vull qualificar si era nou o vell, còmode o incòmode, si tenia o no tenia aire condicionat, que, si no erro, no en tenia, però que era el nostre , el del Club Natació Manresa.

En aquells temps, el club es desplaçava en autocar, tant a les competicions de natació com als partits de waterpolo. Ara, l’evolució ens priva d’aquesta part tant important en la vida dels joves esportistes, la convivència per anar a competir i per tornar, era una aportació impagable a la nostra formació . !Com es consolidaven les amistats, quantes parelles sortien d’aquells quilometres junts!.

Doncs durant molts anys, dic molts, però ja se sap que el temps es relatiu, el nostre conductor era el “Manero”, el pare Manero. Era una persona peculiar, amb caràcter, fet a la seva. El seu riure, no sé si el podré transmetre bé; “ Nye, nye, nue...” era una cosa així, era encomanadís. La seva tossuderia també. No cal que us digui com de cabut era quan, per anar a Barcelona, quan s’havia de passar per dins de Martorell i s’hi feien unes cues quilomètriques, no acceptava passar per l’autopista, encara que li paguéssim.

La seva conducció, en ocasions, ratllava la temeritat. Els avançaments d’altres autocars o camions, en les rectes llargues de les carreteres peninsulars, es feien eterns, ell premia l’accelerador i feia cops de ronyó com si això fes que l’avançament fos més ràpid. Al final ho fèiem tots. Us preguntareu ¿ no venien cotxes de cara? . Doncs, si, però, s’apartaven.

Dins de l’autocar era l’amo, imposava la seva llei. Ni musica, sempre que no fos la que a ell li agradava, ni massa moviment ( cal recordar que en aquells temps no hi havia n cinturons de seguretat, ni res que limités la mobilitat), sobretot quan ens creuàvem amb la parella de motoristes de la guàrdia civil , que llavors era molt freqüentment.

El seu fill Alfred va agafar el relleu, una gran persona, que durant un temps va guanyar-se el respecte i l’estima de tots, però, noi, no era el pare amb totes les seves manies i formes de fer tan seves.