Quan d'un incident es guanya respecte. Com recuperar prestigi . #90anysCNManresa

 

El Club Natació Manresa sempre ha estat un club senyor, però, com fa la dita, l’excepció confirma la regla.

La rivalitat esportiva era més viva en els inicis dels esports, tant entre els esportistes com entre el públic. Els aficionats vivien els partits amb l’emoció a flor de pell i reaccions que podríem qualificar d’aparatoses. Tots els esports d’equip, en els que hi hagi punts o gols, en els que és guanyi o es perdi, o s’empati, tant hi fa, però sobretot, mentre hi hagi un àrbitre, les llegendes sobre com es comportava la gent , moltes amb una base més que certa, que feia que anar a una piscina o altre es pogués parlar de cert temor pel que allà et podies trobar. Sense anar més lluny, una de les piscines més famoses en aquest sentit era la dels nostres rivals bagencs, Sallent, un altre , Martorell. Manresa era en una segona línia, però tampoc massa lluny.

El fet comprovable, el que serveix per tal de saber com és una entitat, capaç de reaccionar davant una “relliscada” i marcar la línia vers al futur amb el reconeixement  va passar després d’un partit de waterpolo.

Va ser després d’un partit de waterpolo. L’equip del CN Manresa, després d’unes temporades, havia recuperat a jugadors internacionals sorgits de l’entitat i tenien un conjunt capaç de guanyar a qualsevol. Aquesta il·lusió havia fet tornar la gent a veure els partits. És va fer petita la piscina d’en Vergé, amb un públic que animava de manera desaforada. Cada partit era un repte, res estava fora de l’abast i, en ocasions, aquests esforços no tenien el premi del resultat i clar, llavors el culpable, ¿sabeu qui era?, doncs, evidentment l’àrbitre.

El partit en qüestió va ser emocionant, l’ambient ja s’havia anat caldejant abans, per a preparar una ensarronada al rival per aconseguir el triomf. Tot va seguir aquell guió previst, però, noi, el marcador va donar l’esquena als manresans.

Crits, paraules més o menys gruixudes, però l’àrbitre, protegit pels directius, va sortir sense cap agressió, ara , això si, el seu cotxe, que havia deixat a la porta de la piscina , va patir la ràbia dels fanàtics defraudats. Cops, ratllades, escopits...

La resposta del club va ser la que calia,  com a mínim d’un club que vol ser considerat com a exemplar i esportiu. Demanar disculpes pel comportament dels eixelebrats i anar personalment a pagar la factura de la reparació del cotxe a l’àrbitre.

Molts direu que això és el que tocava, però hi ha formes i formes de fer-ho i , en aquest cas es va fer com a cavallers, donant la cara i sobretot, la mà. Una encaixada que va fer que l’àrbitre i el col·lectiu , reconegués el gest del club, considerant com a anècdota el fet i establint una relació d’amistat entre les persones que van culminar aquell procés i que ha fet que la relació de estimació de l’àrbitre amb el Club Natació Manresa encara perduri.

Qui va pagar i disculpar-se va ser en Manel Estiarte pare, l’àrbitre , Aris Ortega.