Moscou 1980. Els primers JJOO de Manel Estiarte, el salt del waterpolo espanyol a l’elit amb dos jugadors del CN Manresa. Gaspar Ventura i Manel Estiarte. #90anysCNManresa
Moscou 1980. Els primers JJOO de
Manel Estiarte, el salt del waterpolo espanyol a l’elit amb dos jugadors del CN
Manresa. Gaspar Ventura i Manel Estiarte. #90anysCNManresa
Fa uns dies , no masses, havíem
parlat de l’any 1980, i ens vàrem quedar molt a prop de comentar els JJOO de Moscou.
Allà va començar la llegenda olímpica de Manel Estiarte, però, va ser especial
per moltes més coses. La millor actuació de la historia del waterpolo espanyol va ser allà, coincidint
amb la elecció de Joan Antoni Samaranch com a president del CIO.
Tal com recull el llibre de la
Historia del waterpolo espanyol, del mestre Juan Antoni Sierra, a la capital de
la URSS es va assolir el somni que l’any 1936, amb Ernest Speissegger o l’any
1952 amb Bandy Zolyomy semblava estar a l’abast d’aquelles seleccions, ser en
el grup d’elit, jugar per les medalles. No es va aconseguir el metall, però el
nivell del joc de l’equip entrenat per Lolo Ibern ho mereixia. Per
aconseguir-ho, s’havia d’aconseguir ser dels dos primers del grup, un grup
especialment potent, amb els organitzadors i grans favorits, l’URSS i la potent
Itàlia, completava el grup Suècia. Es va aconseguir eñ millor resultat davant
la URSS de qualsevol equip, en perdre només per 3-4, és superà als suecs per
7-3 i en l’enfrontament clau es guanyà a Itàlia per 5-4, en un partit dominat
de principi a final.
Un cop entre els sis primers
calia ratificar el bon joc davant els elegits i així es va fer; ens vàrem
imposar a Holanda (6-5) i a Cuba (9-7). El partit davant Hongria (5-6) es va
escapar per un sol gol, amb llançament de Toni Esteller al pal en la darrera
jugada, davant Iugoslàvia (6-7) , amb un canvi en la porteria sorprenent,
doncs, el titular , Manolo Delgado, va deixar el lloc al veterà Salvador
Franch, va començar molt malament, marxant els que serien subcampions de cinc
gols. La reacció ens va portar a perdre de només un gol, un resultat honrós
però decebedor, doncs, va quedar nítid que es podia haver guanyat. Per joc , érem
el segon equip dels JOO. Amb la URSS, aquests no es van deixar sorprendre, eren
els millors i jugaven a casa.
En aquell equip, format per
Manolo Delgado, Gaspar Ventura, Toni Esteller, Frederic Sabrià, Manel Estiarte,
Pere Robert, Jordi Alonso, Pepe Alcázar, Toni Aguilar, Jordi Carmona i Salvador
Franch, que va destacar per ser un autèntic bloc, amb una bona defensa protegint
a un extraordinari porter, hi va sobresortir la genialitat d’en Manel Estiarte,
que amb 21 gols es va convertir en el màxim golejador dels JJOO de Moscou, per
davant de llegendes del nostre esport com De Magistris, Rizo, Turner, Farago,
Rudic, Horkai...





Comentarios
Publicar un comentario