Estiu del 79, el waterpolo en plenitud mentre Núria Moreno ens manté en els pòdiums dels campionats estatals. #90anysCNManresa
Estiu del 79, el waterpolo en plenitud
mentre Núria Moreno ens manté en els pòdiums dels campionats estatals.
#90anysCNManresa
L’altre dia parlàvem del primer
trimestre de l’any 1979, aquella temporada seguí amb el protagonisme de Núria
Moreno com la nedadora més destacada del club, competint amb la selecció
estatal en diferents confrontacions, per
exemple el Criteri de les Nacions a Innsbruck, on correspon la fotografia, mentre
, en les competicions estatals, tenia com a una de les rivals a la també manresana
Olga Estefanell. En els campionats d’Espanya d’estiu, la Nuri, va ser segona en
els 100 i tercera en els 200 metres braça.
En waterpolo seguia l’edat d’or
del club, en la Lliga un magnífic quart lloc, amb bons resultats, perdent només
els dos partits amb el CN Barcelona i el CN Montjuïc, dos empats amb el
Barceloneta i un amb el CN Catalunya. Era simplement la consolidació del nostre
equip entres els ·¿”grans “ de la nostra lliga. Però no acabava aquí la cosa,
doncs, l’infantil aconseguia el primer títol estatal de la historia del nostre
waterpolo, Jordi Payà, Oscar Valiente, Jaume Burgues, Jordi Matiñó, Jordi
Calvo, jo al seu costat , en la línia superior de la fotografia, a la
gatzoneta, també d’esquerra adreta, Miquel Angel Gómez, Ramon Roqueta, Francesc
Valverde, Xavier Serra, Josep Zomeño i Jaume Calatayud. En Jordi Payà va ser el
màxim golejador i en Xavier Serra el millor jugador del campionat , una festa
rodona.
Però , aquell any mateix, l’equip
juvenil, format per Jaume Miret, Jaume Esquius, Xavier Serra, Albert Canal,
Jordi Payà, Jordi Calvo, Enric Santamaria, Josep Zomeño, Pere Santamaria, Toni
Majó i Xavier Costas van ser subcampions estatals, tot i no poder disposar de
Manel Estiarte que era amb la selecció estatal absoluta.
Per cert, la selecció estatal
absoluta de waterpolo, va anar ala Spartakiada, en uns JJOO dels països de l’àmbit de la URSS,
en la relació de jugadors i consto jo, però, el que hi va anar va ser en Pepe Alcazar,
amb el meu Passaport i Visat va passar la teòricament infranquejable frontera
del teló d’acer. Anècdotes de la vida. Val la pena veure que l’equip, amb
alguns canvis, que va fer quart a les olimpíades l’any següent, va quedar desè
davant el potencial dels equips de l‘est.
Comentarios
Publicar un comentario