Valentí Junyent, l'alcalde que va haver de gestionar el pitjor moment en els #90anysCNManresa

 

Hi ha hagut pocs alcaldes que hagin estat regidors d’esports, alguns han portat temes que consideraven delicats o prioritaris, com pot ser el concurs i la construcció de les actuals piscines municipals Manel Estiarte i Duocastella, que va controlar de manera directe en Jordi Valls, malgrat que el regidor d’esports fos l’amic Josep Lluís Gozalbo, llavors d’Esquerra Republicana . La marxa de Jordi Valls i l’entrada de Pitus Camprubí, amb la regidoria per Núria Sensat, va fer que és passes de control i col·laboració, a desconfiança inquisidora, a una lluita per gestionar les piscines des de la casa gran sense entrar mai en la realitat de la situació. Només es va trobar la solució del compliment de les condicions de la plica, això si, signades pel club, sense cap opció real d’estendre la mà, però, d’això ja en parlarem un altre dia. La historia d’aquell tripartit al front de la ciutat que va portar a desaparèixer un partit i l’altre, el de l’alcalde a la seva mínima expressió a la ciutat mereixeria un estudi i un llibre que ho expliqués, però, no és del que vull parlar avui, doncs, el protagonista ho és Valentí Junyent.

En Valentí, un home de gestió de l’esport, amb prestigi, va estar a punt de ser contractat per a portar la gerència del club, bé, en deien per portar la part de gestió de les instal·lacions, cosa que no va cristal·litzar. En Valentí, coses de la vida, va arribar com alcaldable a conèixer una mica millor la situació del club. Quan va guanyar l’entitat va rebre la seva arribada com una oportunitat. L’alcalde, regidor d’esports en aquest primer mandat,  amb el suport de gent de l’esport, coneixedors de que anava el tema, parlo de Francesc de Puig. Va confiar en ells i algun altre home fort del seu govern la negociació, però va trobar en els incompliments , denunciats per l’anterior equip, expedients oberts i la impossibilitat de complir la plica , així  com el deute de l’ajuntament al límit. Lligat de mans i peus, també pel seu home dels números, Josep Maria Sala, va veure la solució en l’encàrrec de gestió a Aigües de Manresa, solució que encara és manté, però, se li va escapar una cosa; aquella solució a la practica s’enduria el club. No va ser el que es va pactar, però, el tracte, validat per les paraules del que dona validesa als acords a l’ajuntament, que va ratificar davant el dubte generat a la representació del club, es va veure dinamitat per algunes actuacions “imprevistes”, deixem-ho així .

Un moment molt dur per l’historia de la nostra entitat, que, això si, no van deixar de la mà en els moments de trasbals, fins arribar al traspàs, per sort temporal, doncs, hi ha valors que porten nom i cognoms i  els de l’esport, en especial, però no només, aquàtics porten el del CN Manresa.

La pandèmia, la crisis, han fet que la decisió de cedir la gestió a Aigües fos un encert, cal reconèixer-ho, el club no ho hagués pogut resistir. Cal ser just.

El futur , qui sap, encara pot tenir girs que juguin a favor de l’entitat amb més olímpics de la ciutat .

Es possible que més endavant seguim tibant del fil, doncs, el cop de mà al CN Minorisa també s’ha de valorar.