Tres primers, no primer, segon i tercer, tres números u en la Nit de l’Esport de Manresa de l’any 1997. #90anysCNManresa

 

Tres primers, no primer, segon i tercer, tres números u en la Nit de l’Esport de Manresa de l’any 1997. #90anysCNManresa

 

 

Era l’any 1997, la Nit de l’esportista de Manresa, una festa que ha tingut grans guanyadors, esportistes de gran categoria, però en aquesta ocasió es superava tot, es premiava a uns campions olímpics.

Potser que hi hagi hagut alguna ocasió, encara que difícil, que els tres primers classificats individuals de la festa de l’esport manresà fossin els tres del mateix club, però, disposar de tres primers sembla una repte difícil de superar.

Els Jocs Olímpics d’Atlanta van portar a la selecció estatal de waterpolo al cim, semblava impossible superar la plata de Barcelona 92, més quan,  en la lligueta prèvia, s’havia quedat en quart lloc. Una victòria in extremis davant la selecció amfitriona va significar una injecció de moral que va portar als de Joan Jané a la final. Croàcia era el rival, però, la cita amb la gloria olímpica del líder Manel Estiarte i els seus companys, amb dos jugadors sorgits del planter del Club Natació Manresa, Jordi Payà i Carles Sanz,  no podia esperar, no podia girar la cara als mereixements d’un equip incomparable.

El jurat va mantenir el criteri de que un campió olímpic no pot no ser guanyador, malgrat la simbologia que tenia el millor jugador del món, en Manel Estiarte i, va declarar vencedors als tres, al Manel, en Jordi i en Carles. Tota una fita.

No van ser els únics en el pòdium de vencedors, doncs,  Jordi Carrasco, el nostre millor nedador nascut a Manresa, va ser tercer.

Aquell any, el premi especial medicina esportiva va ser pel gran de can Estiarte, l’Albert, metge de la selecció campiona.

Xavier Llobet i Quim Serracanta van ser finalistes.

En la fotografia, Jordi Carrasco, Manel Estiarte pare, Joan Carreras, Alba de las Heras i Jonatan Cañada, Jordi Payà i Julian Sanz, pare d’en Carles.