Subcampions de lliga 1978 amb l’equip més jove. Els miracles existeixen. #90anysCNManresa

 

Subcampions de lliga 1978 amb l’equip més jove. Els miracles existeixen. #90anysCNManresa

 

Fa quatre dies parlava del primer partit a l’estranger del waterpolo del Club Natació Manresa, avui, us parlaré del primer gran èxit del nostre equip, el subcampionat en la Lliga Estatal de l’any 1978, que ens portà a jugar la Recopa,. Es participava per primer cop en una competició internacional oficial.

Va ser tota una sorpresa, doncs, l’equip, amb la meva incorporació en la funció de jugador, doncs, d’entrenador ja ho vaig fer a mig campionat de Catalunya, era un equip jove, ple d’il·lusió, però en cap moment favorit a la lluita pel títol.

Recordo com , després del empat inicial amb el CN Barceloneta, a sis gols, quan va venir el CN Barcelona, un súper equip, i el vàrem guanyar per 8-7 amb gol d’en Manel en el tram final. Després dels partits, la premsa trucava al club per saber els resultats. L’Antoni Villar, del “Dicen”, quan li vaig dir, em va respondre; “voldràs dir al revés, al favor del Barcelona , no?. No s’ho creia. Era el 28 de gener, una data per la historia, doncs, guanyar al club degà era només pels privilegiats. Allò ens va disparar, l’equip es creia capaç de tot. Va fer mal la derrota a Saragossa, davant un Hèlios que es va veure afavorit per un arbitratge infame del basc Angel Cabello. Però, des d’aquella, que sempre recordaré que va coincidir amb la Nit de l’esportista de Manresa, fins el 22 d’abril, en que el CN Barcelona ens va superar en la piscina Sant Jordi, no es va tornar a repetir una derrota.

Els bons resultats van fer que,  l’equip, decidís deixar d’afaitar-se fins que perdéssim i això va tardar. La piscina es feia petita. No s’hi cabia. Es preparava una revista que parlava dels rivals, del darrer partit i del proper, que les nedadores venien al públic, ajudant a pagar als àrbitres.

Partit a partit , com diu en Cholo Simeone, anàvem superant els rivals. Encara recordo les paraules del pare Estiarte, vici-president llavors, comentant ; “Encara ens donaran una sorpresa aquests i haurem d’anar a Europa”. Així va ser.

El darrer partit era davant el CN Catalunya, a casa. Pels nervis o el que fos , ens va costar, però, a la fi va caure. 10-5. L’explosió d’alegria va ser enorme. No sé si els miracles existeixen, però, allò ho va ser.

L’equip el formaven, d’acord amb la fotografia , d’esquerra a dreta, drets; Pepe Ribera, Joan Corredor, Toni Majó, Jose Valiente, Miquel Angel Lorenzo, Jaume Miret, Jordi Estefanell, Jaume Esquius, Pep Bargués, Tavi Canal (Delegat).

A la gatzoneta, també d’esquerra a dreta, Manel Estiarte, Albert Estiarte, Albert Canal, Josep Mª Llobet, Pere Estefanell, Gaspar Ventura (Entrenador/jugador) i Pere Santamaria.

Només dos jugadors no formats en el club, en Pep Bargués, que venai del CN Martorell i jo.

També adjuntaré una caricatura de l’equip, feta per en Pere Estefanell, que feia gairebé totes les portades de la revista que es lliurava.