El fulbito, una secció que sense arribar a competir oficialment, va donar molta vida al club. Tornejos de futbol sala, les nits d’estiu i un bon nombre de socis assidus a la pista fan que els enyorem a ells i a la pista. #90anysCNManresa

 

El fulbito, una secció que  sense arribar a competir oficialment, va donar molta vida al club. Tornejos de futbol sala, les nits d’estiu i un bon nombre de socis assidus a la pista fan que els enyorem a ells i a la pista. #90anysCNManresa

 

La pluralitat d’especialitat esportives que s’han practicat al club des dels seus orígens, ha estat una de les claus de la seva supervivència i orgull. Potser perquè eren altres temps, però, els romàntics enyorem moltes de les coses que vivíem al que era casa nostre. Recordo quan vaig parlar de la família Martín Martínez, que , en tancar-se les instal·lacions al públic, es feien sopars d’esportistes, de junta o el que convingués.

Durant tot l’any, a la pista poliesportiva, teníem els que venien a jugar a bàsquet i els que ho feien a fulbito, ara conegut coma futbol sala. Fora de temporada , també ho feien els nedadors i waterpolistes. La pista poliesportiva tenia una gran activitat i uns socis fidels al màxim a ella. Quan es va decidir , en fer les piscines actuals, eliminar-les, el que semblava un preu raonable, un intercanvi necessari,  va fer un mal important al club, un parell de centenes d’assidus als esports que allà, sobre el ciment, per molt que , gastat, provoqués algunes relliscades , era casa seva, se l’estimaven i la tenien en propietat.

Cada estiu, normalment organitzat per qui gestionava el bar/restaurant, d’acord amb el club, que posava el personal que es requeria , és feia un torneig de futbol sala. Hi venien molts equips, de molts llocs de Manresa i dels pobles del voltant. És reunia un bon nombre d’equips, que competien a un nivell realment destacable. Normalment n’hi havia un parell d’equips formats per aquells sòcies del club que hi jugaven habitualment.

Quantes hores passaven veient, no només els tornejos, fins i tot els partidets que es programaven entre els socis del club, en els que hi podíem identificar aquell més virtuós, que driblava i acabava, el que protestava i provocava enfrontaments que, els altres, que ja el coneixien, acabaven diluint entre bromes.

Malgrat ésser el Club Natació Manresa, amb la pista es va perdre una part de l’essència de la nostra entitat, ens van arrancar una part significativa que, a hores d’ara, encara trobem a faltar.