Ramon Oliveras i Torrens. El president més longeu. L’únic que va morir en el càrrec. #90anysCNManresa

 

Ramon Oliveras i Torrens. El president més longeu. L’únic que va morir en el càrrec. #90anysCNManresa

 

El personatge d’avui, és el president que ho ha estat durant més temps, ho va ser durant dues etapes, la primera de 1970 a 1974 i la segona des del 1989 fins el 1997, quan el seu traspàs el va deixar sense veure allò pel que tant havia treballat, les noves piscines. Només en Joan Vergé, que ho va fer en tres períodes, durant onze anys, s’acosta a tant de temps al govern de la nostra entitat.

Implicat en la vida de la nostra ciutat, va ser regidor en el primer govern de Joan Cornet, va ser també en altres entitats històriques de la ciutat, com el Gimnàstic. La seva vida era Manresa.

En la seva segona etapa com a president, va trobar un club amb dificultats econòmiques importants, durant el seu mandat, va haver de superar situacions límits, però sempre va trobar mans esteses que el podien ajudar , més que a ell, a allò pel que lluitava. No el va frenar la malaltia, que el va anar condicionant la mobilitat, només la mort va poder amb ell.

Penso que l’escrit que vaig fer el dia del seu traspàs el defineix :

L'ADÉU A RAMON OLIVERAS

Història viva del CN Manresa

A Ramon Oliveras i Torrens el vaig conèixer com a soci del CN Manresa quan els estius quedàvem a dinar al bar amb la seva senyora, l'Alba. Coneixia a tothom i tot-hom el coneixia a ell, el Ramonet, que era com l'anomenaven tots els seus amics i coneguts. També per referències sabia que havia estat president de l'entitat i que va ser l'impulsor de la piscina de 50 metres. Que tenia el seu caràcter i que era respectat per tothom. Per qüestions laborals vaig marxar al CN Catalunya i quan, després de sis anys, Ramon Oliveras em va telefonar oferir-me que tornés al club, em va donar una gran alegria. De mica en mica la confiança mútua per, sempre sota la seva particular forma de fer i la seva personalitat, tirar el club endavant en uns moments molt difícils i que , per un altre persona hagués estat un escull insalvable. El Ramon va tenir sempre confiança per engegar una nova etapa pel CN Manresa, amb unes noves instal·lacions que la ciutat reclama i mereix. I va ser ell, conegut i respectat per tothom, qui , per fi, va aconseguir la promesa de l’administració que el proper 1999 s’iniciaria aquesta nova piscina en la qual hi ha la il·lusió i la necessitat d’una ciutat i la paraula del govern municipal.

El Ramon és historia viva del club, fins i tot ara, que ens deixa el seu record. Casa seva és un autèntic museu del club. Tot el que el club hauria de tenir i no té de la seva història, ho trobes a casa del Ramon, que havia anat guardant amb estima tot allò que , pels altres, semblava no tenir importància. En Ramon unia present i passat i ell esperava afegir-hi el futur esplèndid del CN Manresa. Era reconegut per tots els organismes per la seva tasca al capdavant del club, i per tots aquests directius era considerat un mestre, un amic. La mateixa Federació Catalana, lliurant-li el darrer guardó de la medalla al mèrit com a dirigent, ho va palesar. Com tants altres detalls: l'amistat amb el president de la RFEN, Rafael Blanco, la consideració de la direcció general de l'Esport, i l'estima dels amics de tota la vida, socis antics fundadors del CN Manresa, i de l'Ajuntament.

Si algun dia, i esperem que sigui així, veiem fet l'edifici nou del club, podria portar el nom del Ramon, i en la seva memòria es podria habilitar una sala com a museu de l'entitat on, amb els seus records, podrien tenir-hi lloc els homes que, com el president Oliveras, han fet possible que el CN Manresa, després de 65 anys d'història, sigui el més amunt possible, no oblidi mai els seus orígens i agraeixi la seva dedicació a tots aquells que l'han fet possible. En aquesta hora del comiat, només puc articular un senzill <<gràcies, Ramon, per tot».

(*) Gaspar Ventura és el gerent del CN Manresa