Josefina Ballonga. Socia 130. Una carta que ho diut tot. #90anysCNManresa

Hi ha perles que no poden quedar en l’oblit, una d’elles, la carta de la sòcia Josefina Ballonga, dirigida al president, en motiu del 75 aniversari.

Una carta plena de sentiments, que descriu molt bé el que ha estat per la ciutat el Club Natació Manresa. Compartir-la és obrir el cor dels nostres socis a tots els que la llegiu.

Moltes gracies Josefina.

 

Carta de la sòcia núm. 130

Senyor President

Acabo de rebre la seva carta anunciant-me l'acte de cloenda de la celebració dels 75 aniversari del Club, al qual no podré assistir per coincidir amb compromisos concrets anteriorment. Vull que sàpiga, però, que desitjo fervent ment que sigui motiu de joia per a tothom.; Mol- tes felicitats!

Precisament aquest acte ha remogut la meva sensibilitat i m'ha permès fruir de la meva recordança infinita d'un fet que va connectar els primers temps de funcionament de la PRIMERA PISCINA amb els 9 o 10 anys de la meva vida.

És evident que la nostra memòria es deteriora al pas dels anys. Ara en tinc 84 I, a vegades, em costa recordar que vaig fer el dia anterior.

Es ben cert, però, que hi ha records de la meva infantesa que tinc gravats en el cori en la ment amb claredat esplendorosa. Entre ells hi ha: la construcció de la Piscina municipal i la guerra civil.

Permeti'm Sr. Codina allargar-me un xic.

Vaig néixer l'any 1924. Vaig viure molts anys al num. 8 de la Baixada dels Drets i sempre vaig anar a l'escola de Sant Ignasi.

Com que llavors no existia el carrer Vidal i Barraquer tot el terreny pertanyia a l'edifici de Sant Ignasi. Allà anàvem a jugar els alumes d'aquella escola. Hi havia molt espai i molts arbres (pins).

Fórem precisament nosaltres, els alumnes, els primers que sofrirem les molèsties de l'inici de les obres, ja que començaren a tallar arbres i a traslladar els materials de la construcció i per tant van privar-nos del nostre estimat esbarjo.

Van començar les obres i una vegada acabada la piscina de 25 metres i la filera de casetes per canviar-se la roba, va inaugurar-se.

De primer només solien anar-hi persones grans, gaire- bé tot eres homes, ja que pocs sabien nedar i ben pocs s'atrevien a seguir tota la seva llargada ben agafats als desaigües que hi havia.

El meu pare va anar-hi alguna vegada i explicava a casa les seves experiències. Jo amb 10 anys volia acompanyar-lo però no hi valien els meus plors. Al final va accedir baix la meva promesa de no moure'm mai del lloc apartat on va estendre-hi una tovallola.

Les primeres vegades vaig creure al pare. Dintre meu però, anava creixent el delit de banyar-me i, un bon dia. sense ni adonar-me'n......( que va passar?) vaig aixecar-me de la tovallola i vaig acostar-me a la piscina. La gent que s'estava banyat tots estaven al començament, en el lloc menys profund. Vaig anar caminant al llarg de la piscina on no hi havia ningú dintre de l'aigua.

Tot d'una vaig parar-me, vaig fer un salt i vaig tirar-me a la piscina, precisa- ment en el lloc del TERROR COMU- NITARI... als ¡3 metres de fondària.

Vaig sentir un crit d'esglai unànime i tothom corria. ¡ AUXILI ! ¡ UNA CRIATURA HA CAIGUT ALS 3 ME- TRES !

Jo per la meva part no vaig espantar-me gens. Vaig tornar a sortir a la superfície de l'aigua, vaig respirar tranquil·la i tot movent els braços i les mans vaig anar-me aguantant fins que em va treure el "meu salvador".

A l'estiu després de sopar, ela pares deixaven baixar a la mainada, a jugar al carrer. Jo m'escapava a la piscina per veure l'entrenament dels nedadors de Club.

Vaig anar creixent amb aquesta afició i, fins i tot, vaig nedar en algun festival infantil.

Perdoni la meva extensió però, al re- viure aquests fets em sembla que jo. també, he participat en la celebració.

Ben cordialment,

Josefina Ballonga