Antonio Dorado. Quan els treballadors de manteniment son de la família. #90anysCNManresa

 

Hi ha personatges que sembla que no son importants, però que , sense ells els clubs no serien el que son, son persones peculiars, que son properes, sempre hi son, sense ells , quan entres al club, hi trobes a faltar alguna cosa. Avui us en presento un, un empleat del club, un treballador de manteniment, el trio a ell com a exemple, el trio per bona persona, per haver sabut estar sempre allà, al costat, al final amb l’escombra i passejant per la piscina nova. Es notava que ja no era casa seva. La seva pell bruna, el seu deix andalús, el seu caminar que delatava l’accident que havia patit col·locant la coberta del globus de la piscina de 50 metres un estiu. Llavors , més jove, feia la feina que se li encarregava, després complia. Coses que té l’evolució professional quan aquesta no existeix. Però sempre, sempre, sense exagerar, era allà, saludant, dient la seva, d’aquella manera com si no volgués influir, com si no volgués dir res, però, sempre la deixava caure.

Alguns, pel seu aspecte, li deien “el mexicano”, del Madrid i del Cadiz,  i si alguna cosa més l’identificava era l’amor pels seus fills, el Manolo i el Dani que van jugar a waterpolo. Escoltar-lo parlar de “Mi Dani” o “Mi Manolo”, era saber com un pare pot estimar als seus fills. La nena la Toñi, de seguida se li va escapar,  no va estar molt de temps en l’ambient del clor, com se’ns coneix als nedadors .

No sé si després sorgiran més noms , com poden ser en Zamora, amb el seu tupè de cabell blanc, o la panxa d’en Pericas, però, de moment crec que l’Antonio els representa amb honor.