Miquel Barés Amella - Fundador i membre de la junta consultiva

Avui iniciem, amb l’any nou, un llarg camí, aquell que ens portarà, a través de presentar-vos tres-centes seixanta cinc persones , una cada dia de l’any, el que ha estat el Club Natació Manresa en els seus anys d’existència. L’abril, el dia 7 per ser més precisos, es compliran noranta anys d’aquesta aventura de constant servei a la ciutat, formant persones, esportistes, portant el nom de Manresa al lloc més alt que es pot arribar en el món de l’esport, al cim de l’Olimp, doncs, tres esportistes sorgits del club ens van fer campions olímpics a tots.

Cada persona que presentem ha tingut la virtut de fer més gran el club amb la seva estima. Costa molt triar qui serà el primer, qui encapçalarà aquesta llista de persones, sense les quals, des de la més humil a la més coneguda, el CN Manresa no hagués estat igual.

Com us deia fa uns dies, cada episodi, narra la meva imatge del personatge, a la vegada espera que , tots els que vulgueu, pugueu aportar la vostra visió de la persona que descric i el que va fer. Sense aquesta manera de fer, oberta, inclusiva, res seria possible. Moltes gràcies a l’avançada.

Sense més, permeteu-me que enceti aquest viatge, amb qui va ser un dels fundadors, Miquel Barés Amella.

Quan jo vaig arribar al club, sabia del potencial esportiu, dels joves amb un gran futur, algunes figures, d’en Josep Claret, l’entrenador. Poca cosa més. Però, no en sabia de l’estructura de l’entitat, la qual cosa, com veureu durant aquesta travessa pel temps, es va solucionar mercès a com els més veterans ho transmetien. Un d’ells ho va ser el Sr. Barés.

Persona culta, educada, catalanista, sempre vestit correctament, amb el seu cabell endarrere, bigotet, havia patit la repressió franquista, empresonant-lo per “comunista”. El seu afecte a la ciutat el va fer present en els moviments progressistes , com ho era entre altres aconseguir una piscina i acabar amb els banys als recs del voltant. La seva implicació va seguir per sempre. El seu fill, esportista i directiu del club anys després, va seguir la seva estela.

Jo el recordo amb les unglés llargues, fortes, pròpies de la professió. Com venia al club i escrivia o corregia tots els escrits en català que s’havien de fer, doncs, llavors, gairebé tots havíem estudiat en castellà i fèiem ( encara fem) moltes faltes.

Membre de la Junta Consultiva sempre era dels presents a les assemblees. Ell em va donar una lliçó, quan , en presentar els comptes, que mostraven cert endeutament, va comentar; “Un club, una empresa que no s’endeuta es mort. Cal fer coses, tenir projectes”.

Encara algú em preguntarà perquè l’he triat a ell. Molt fàcil, en Miquel Barés va ser l’autor del llibre del cinquantenari del Club Natació Manresa. Un treball impressionant que permet tenir a les nostres mans d’on venim, perquè vàrem néixer i perquè creure en el futur.