Juan Álvarez. L'encarregat i els seus gossos.

 

Juan Álvarez, a  molts potser no els dirà res aquest nom i cognom, però, si hi ha algú que sigui veritablement important per que funcioni una piscina és l’encarregat. Sense que hi hagi l’aigua calenta, amb les mesures correctes de clor i Ph, amb totes les instal·lacions netes, tot seria molt més complicat. Doncs, en Juan, era l’encarregat de la piscina de Manresa quan jo hi vaig arribar. Tot un personatge.

Ell, en Juan, el gallego,  el que havia de treballar a maquines, mai havia anat brut, ni vestit en mono de treball. Sempre anava vestit de carrer, amb un caminar típic seu, una mica corbat endavant, braços llargs i d’una altura , per aquells temps, considerable. El veies poc per dalt a la piscina, això, que llavors no hi havia socorristes i la responsabilitat era una mica seva. Semblava que no hi fos, però, aquesta era la seva virtut. Era capaç de ser-hi a l’hora d’obrir i a la de tancar. Durant el dia no sabies mai si hi era o no.

No sé com s’ho feia, però, tot funcionava, fins i tot, una instal·lació vella com era, feia que a l’hivern, parlo dels hiverns d’aquells anys, freds , amb neu i les piscines exterior glaçades que hi podies caminar per sobre, doncs, en aquells temps, a la piscina coberta passessis calor.

Quan tancava , a la nit, deixava anar els gossos.  No és una broma, durant la nit un parell de gossos, que durant el dia tenia lligats a la sala de maquines eren els amos de la piscina. Voltaven per allà i no hi havia qui gosses entrar-hi. Ara, això si, sobretot a dalt, al altell que fèiem servir de gimnàs, molts dies hi trobaves els seus regals, per sort sempre sòlids. Més d’un ensurt vàrem tenir, algun dia, en tardar una mica més del que pensava ell, havia deixat anar els cans i havíem hagut de córrer per a protegir-nos.

Amb ell havíem fet sardinades o costellades, sobretot per les festes de Nadal. En aquella època hi havia els entrenaments i poca cosa més, els socis no venien a nedar. Si no plovia, per fred que fes, el pàrquing era un lloc ideal per fer-ho. Durant l’any , alguna menjada a la sala de maquines, de pop a la gallega, cuinat per ell i amb bon vi. Era un bon vivant.

Era uns temps diferents i , en Juan, ens convencia a tots a l’hora de posar o treure el globus de la piscina exterior. Una feina de veritat que ens deixava els dits mig cremats, però satisfets. Era líder.

Es va guanyar el respecte de tots i encara recordo el sopar de jubilació, fet al bar del club, on se’l va reglar un rellotge. Va venir amb la seva esposa i tots els que érem la família del club, els empleats, vàrem ser allà, al seu costat. Era uns institució pels de casa, important, però anònim pels de fora. Tot una virtut dels que saben de veritat com triomfar.