Evaristo Payá Poyuelo, el primer director del club

 

Sempre es dona importància als primers, més en un club esportiu. Vencedors i rècords van units a la filosofia de les entitats esportives, però sempre per sota la tasca de formació, d’educació. Així i tot, arribar primer, ser el primer sempre s’ha de tenir en compte.

El Club Natació Manresa, com la majoria d’entitats, es dirigia per una junta que era la que manava i disposava d’una plantilla professional mínima. Entrenador, els monitors fixes, una persona a la administració i el manteniment. Poca cosa més, doncs, la responsabilitat era dels directius.

La dècada dels 80, a prop del cinquantenari de la entitat, després de les eleccions, la junta que presidia Manel Estiarte Prat, va crear un no lloc professional en l’organització, el director, un càrrec fonamental en els clubs que porten la gestió d’instal·lacions, però que , fins aquell moment  no era així a Manresa. La persona triada va ser Evarist Payà, el tresorer en l’anterior junta directiva, pare d’un esportista i un menut que ho seria en el futur.

La convivència de director i administrativa a la secretaria del club, un espai a la dreta de l’entrada a la piscina d’hivern, amb vidres que permetien la visió exterior, un ventilador al sostre, dues taules , cadires i els armaris per a guardar la documentació necessària, va ser la normalitat del dia a dia. Cada migdia s’hi afegia el president, que amb el cigarret encès o el broquet a la seva mà, per saber com anaven les coes.

L’Evarist va aprendre l’ofici sobre la marxa, amb la pràctica. Meticulós fins el punt de semblar maniàtic, era escrupolós en tot. Cada despesa era vigilada al màxim, si s’havia de comprar una peça avariada , et demanava la peça a substituir i la guardava. Feia més hores que un rellotge, gairebé , es una firma de dir-ho, arribava cap a les nou i al vespre, potser perquè l’entrenament de waterpolo acabava molt tard i els fills hi eren, marxava dels últims.

La seva cartereta, on , quan hi havia molts diners se’ls emportava a casa per no deixar-los en la piscina, va ser un altre de les característiques del seu peregrinar en la vida del club.

Fidel als seus amics, a la seva forma de fer, va marcar una època en el club, tal era el seu poder  que, quan hi havia alguna cosa que no quadrava, que hi havia desacord, hi va haver una frase d’un dels protagonistes d’aquests 365 dies, en Juan Álvarez, que va dir; Per segui en la feina has d’estar amb el que hi és sempre i aquest  és el Payà. Un poder que ell mai va conèixer els seus límits , mai el va posar a prova. Era més un sentiment dels que el voltaven, potser degut a la personalitat potent dels que allà l’havien situat.

 

·         Espero les vostres aportacions.