Ramon Montagut, el tercer des de l'esquerra, dret.  Quan escric de segons quin fet o persona, m’adono que, pera molts dels que ho llegiu, us pot semblar xinès, es a dir, molt lluny, però, la historia del club va més enllà de la nostra memòria o de la nostra vida, encara que, pera tots aquells que estimem la nostra entitat, sabem que tots els que aquí us vaig presentant , tenen el seu valor i han fet que, els que formem part del Club Natació Manresa, tinguem aquest fet característic, allò que ens identifica. Avui , el personatge és en Ramon Montagut. Quan vaig arribar a Manresa, la dècada dels setanta, en Ramon ja era gran. Era gran en tots els sentits, molt alt i, malgrat les seves cames , llargues, ennegrides per les dificultats circulatòries que , de tant en tant el portaven a fer banys de fang per a millorar el seu estat, era un home fort. La seva veu, característica, potent, parlava de la seva seguretat coma persona. Quan miro de buscar la informació sobre ell, m’adono qu

  En el club, ha estat gairebé una norma, que molts dels els grans esportistes vagin agrupats pels cognoms, és a dir, siguin germans. En el cas d’avui, parlarem dels Estefanell Mas. Dels nois, en Pere i en Jordi, en parlarem més endavant,   avui, ho farem de la seva germana , l’Olga. Mentre els seus germans van ser waterpolistes, en Pere, el gran porter, l’Olga, va destacar com a una excel·lent bracista. Va ser capaç de lluitar contra el domini que la malaurada Rosa Estiarte o Marga Armengol, exercien amb aquest estil, aconseguint convertir-se en la dominadora de l’estil en una etapa determinada. Fidel al seu entrenador, en Josep Claret, el seu descobridor, va marxar amb ell quan aquest va acceptar el repte de posar-se al front del club número 1 de la natació a l’estat. D’ella , en la presentació de Festa de l’Esport de Sabadell deia; En el difícil camp, o millor, en les complicades aigües de la braça -on potser més que en qualsevol altre estil la dedicació a la depuració de

  No sé que farien els clubs sense persones com la que avui us presento. Persones que només pensen en com ajudar, que ho fan desinteressadament, que es bolquen en la tasca que fan i que posen a la disposició de l’entitat tot el que tenen i amb una bonhomia inigualable. Tant difícil de trobar-ne com afortunats de tenir-los. Avui us parlaré de Marcel Roqueta Ferro. En Marcel, pare de waterpolista internacional, en Ramon, el vaig conèixer com a vocal de waterpolo en la Junta Directiva de Pere Muns. El seu fill esportista, doncs, ell i la seva esposa , l’Àngela (a.c.s), en tenien un de més gran, en Fermin, que va destacar en altres camps, com a metge, doncs com us explicava, en Ramon encara era petit i el nostre personatge d’avui ja aportava tot el que podia. Amic de casa del que m’honoro, quan el seu fill va acabar la carrera, va reviure el seu amor al club i al waterpolo amb les seves netes, les filles d’en Fermin, que van jugar en l’equip de waterpolo del club. En aquell moment, va ac

  Si hi ha persones peculiars, fetes   a la seva, independents al màxim, una d’elles, ha estat capaç de fer mil aventures i en totes elles, portar el nom del club. No estic parlant d’algú que ho hagi fet aquí, a casa, a Catalunya, no, ha anat més lluny, ni a l’estat, fins i tot el continent l’hi ha quedat petit.   Ha estat un ciutadà del món amb totes les paraules. Ha fet triatlons, ha creuat l’estret de Gibraltar nedant, a fet diferents cims, a nedat la sèquia fins el parc de l’agulla i molt més. Us parlo d’en Maties Sala, fins i tot la Secretaria General de l’esport de Catalunya va retre homenatge a la polifacètica trajectòria esportiva    en un acte al Palau Melcior Colet, on Josep Maldonado, va lloar l’esperit aventurer del nostre paladí , que, com en l’anunci, allà on va deixa empremta i en aquest cas , la seva lligada a la del Club Natació Manresa.   Un exemple del mateix: El nedador màster del CN Manresa Maties Sala, va completar la travessia del crater del volcà Pinatub

  Avui em perdonareu però no donaré cap nom, no parlaré de cap persona, ho faré d’una part del club que va viure nombroses histories, que les guardava en silenci, que feia el Club Natació Manresa especial, parlo de les casetes. Molts es preguntaran, ¿que eren les casetes?. Doncs, eren vestidors individuals que van néixer ja amb la piscina de l’any 1932, després , les laterals a la piscina es van enderrocar per a fer-hi la piscina de 50 metres, la de mides olímpiques, però, les del fons, al costat del bar d’estiu, sota la secretaria antiga i la pista de volei, allà estaven. Una sèrie de portes de color blau, com a mínim és com les recordo, una renglera fins les dutxes, amb un pas que portava al passadís en el que hi havia la resta de castes, les que no donaven directament a la piscina. Devien tenir un metro quadrat , però hi cabia tot, una cadira, penjadors, hi deixaves el banyador, el gel i xampú, la pinta, el barnús, roba esportiva, tovalloles, les pales per jugar a la pista, tomb