El primer globus que va permetre doblar l’activitat del club i donar major servei a la ciutat. Va arribar després de disposar de la piscina de 50 metres i va permetre doblar l’activitat esportiva del club i el servei a la ciutat. #90anysCNManresa

 

El primer globus que va permetre doblar l’activitat del club i donar major servei a la ciutat. Va arribar després de disposar de la piscina de 50 metres i va permetre doblar l’activitat esportiva del club i el servei a la ciutat. #90anysCNManresa

 

El Club Natació Manresa,  través dels anys, ha anat creixent , sempre de manera controlada, de la mà de la ciutat i dels èxits esportius. Un cop aconseguida la piscina de 50 metres, descoberta, l’any 1971, el club va veure com ,durant l’hivern, la piscina de 25 metres coberta, es quedava petita per a encabir l’activitat que allà s’havia de desenvolupar. Llavors es va buscar una solució i es va trobar la de cobrir la piscina de l’any 32, amb un globus aerostàtic, és a dir que , mitjançant l’entrada d’aire calent, l’inflava i permetia mantenir una temperatura que possibilitava la practica de la natació. Per tal de fer-ho va haver de fer-se una entrada d’aire, per on una turbina empenyia la corrent d’aire, a la vegada que fer possible l’escalfament de l’aigua. Una de les portes per sortir a l’exterior, es va modificar per a posar-hi una porta giratòria que protegia de la pèrdua de pressió al globus.  Es va començar a utilitzar l’any 1973, de manera ocasional, per , mica a mica, anar agafant la condició d’indispensable per a encabir els entrenaments, sobretot dels waterpolistes i els cursets de natació, també els nedadors, que no hi cabien a la piscina d’en Vergé.

Amb el pas dels anys, per molt que es cuidés, el blanc de la tela es va anar convertint en groc i acumulant pols, amb el que es va anar convertint en un espai fosc, però seguia essent útil. Quantes vegades, al “marxar” la llum, s’havia de fer fora la gent que era allà, sense presses, doncs, hi havia marge suficient de temps, doncs, sense l’entrada d’aire, el globus baixava lentament per amarar sobre l’aigua de la piscina. Era tot un ritual la col·locació i la retirada del mateix, doncs, tots els de la casa , ens posàvem d’acord per a tibar d’una banda i l’altre per a situar-lo en arribar la tardor, o treure’l quan el bon temps ho aconsellava. Per temes d’estalvi energètic, durant l’hivern, l’aigua estava al nivell dels sobreeixidors, amb el que hi havia menys onatge, permetin que a un dels costats es toqués a terra, amb una alçada de l’aigua d’uns 90 centímetres. Amb el que es produïa una sensació de cert vertigen, doncs, quedava com una fossa amb una alçada d’un 50 centímetres de la vora a l’aigua.  A l’estiu, s’emplenava, doncs, llavors no s’escalfava.

Amb l’arribada del globus  és va haver de treure el trampolí, de tres metres, que era a la banda fonda, al costat de la piscina coberta, un element tan atractiu com de risc i que significava l’adeu definitiu als possibles saltadors, i una tranquil·litat a l’hora de controlar el bany durant l’estiu.

No va ser la única cobertura de la piscina  on va néixer la natació de la nostra ciutat, la de la república, que va donar un servei inimaginable, impagable fins el darrer dia.